Quan
li vaig demanar a la meva àvia si em podia recordar els seus temps a l’escola o
l’institut, es va posar molt contenta, ja que li agrada molt fer memòria de la
seva joventut.
Va
ser una conversa bastant llarga. Primer em va explicar que l’educació ha
canviat molt amb el transcurs del temps, que anteriorment els professors eren
molt estrictes, que tenien el poder i tots els alumnes els tenien molt
respecte. Em va dir que l’educació havia canviat molt i molt. Afirmava que els
seus van ser uns anys molt grisos, estaven en plena dictadura. Només estudiaven
religió i “Educación del Espiritu Nacional”. Ella enveja la nostra situació, perquè
està convençuda que ara ho tenim més fàcil.
Ella
va deixar d’estudiar als 16 anys, després d’acabar batxiller i havent fet la Revàlida.
Diu que li hagués agradat seguir estudiant però, per la situació familiar, no
va poder seguir estudiant. Li hagués agradat fer magisteri.
El
tracte professor-alumne era molt diferent al d’ara. Per dirigir-se al
professor, ho havien de fer en castellà. Els professors eren la màxima
autoritat i tenien el poder per castigar o picar als alumnes si ho creien
oportú. Va dir que s’ha passat d’un extrem a una altre, que ara són els alumnes
els que sembla que tinguin el poder.
La
meva àvia diu que hi ha famílies de tota mena, ella creu que si els pares tenen
suficient temps per dedicar a l’educació dels seus fills, s’implicaran tant com
abans. Abans les mares no treballaven fora de casa i podien ajudar als seus fills
a fer deures i controlar si estudiaven.
Ella
diu que s’ha d’aprofitar l’educació que tenim, que és molt més fàcil que abans
poder estudiar i sortir més ben preparat de l’institut, universitat...
