Dissabte 4 de juliol, havíem quedat tota la colla per
triar un nom que ens representés, tant a nosaltres com al nostre grup de
música. Érem almenys trenta nois i noies, però al grup només 5. Jo ja feia unes
quantes setmanes que hi donava voltes. Se’m van acudir diferents, però semblava que per molt que pensés o
m’esforcés en trobar un nom, no els agradava. Potser són manies meves però no
els hi agrada res del que dic!
Com sempre vam acabar triant el que havia dit el “líder”,
i ho dic així perquè, és el més guapo i sempre dóna ordres. No entenc perquè
sempre li fan cas. Ara que penso en ell, puc reconèixer (ara que ningú em veu
ni em sent), que li tinc una certa enveja. I aquesta enveja, a vegades es
converteix en odi, encara que no vulgui.
Un cop vam haver acabat tothom va anar marxant de la
plaça del poble. Només quedàvem els cinc amics de sempre. Vam decidir anar al
riu, però passant pel costat dels presseguers, per així berenar pel camí. El
que vaig agafar jo, tenia cucs a dintre. Vaig pensar que seria casualitat, però
el següent que vaig agafar igual. No era
el meu millor dia. Després de banyar-nos i quan ja no picava tant el sol, vam
decidir anar a jugar al camp de futbol. Allà, vaig caure, i em vaig clavar un
vidre al braç. Quin mal! Però, i ara no entenc perquè però en comptes de plorar
o quedar-me al terra adolorit, em vaig aixecar i em vaig posar a riure. Ara que
ho recordo, també ric...
El dia va acabar, almenys per mi a les deu de la nit,
vaig dia que ja n’hi havia prou d’aquell dia. Els altes de la colla encara van
sortir, com cada nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada