VIDEOCURRÍCULUM

COM ERA I COM ÉS EN MARTÍ

M’agrada. Odio haver-lo rebutjat. Maleeixo el dia en que ell, de nit, va aparèixer a casa meva, quan anàvem a l’escola. Tenia els ullets blaus plorosos amagats rere aquelles ulleres rodones. Amb aquella seva manera de vestir antiga i tant normal, amb uns texans i una samarreta. De petit era baixet i prim, cosa que no el feia gaire atractiu, i un aspecte de setciències feia que tingués pocs amics. L’estiu del 2005, l’estiu que marcava el canvi entre l’escola ‘ l’institut va marxar de vacances amb els seus pares. El vaig tornar a veure el primer dia, i com havia canviat, tenia la pell morena, el cabell ros i ja no portava aquelles ulleres, havia crescut i s’havia posat en forma, tot i que no li agradaven massa els esports. A l’institut, ell havia fet nous amics, però jo, en canvi, m’havia quedat sola. A les tardes el convidava a casa a fer els deures. Més tard, l’excusa dels deures per veure’l ja no funcionava i vaig comprar-me la Play Station i el FIFA perquè el pogués veure. Odio la nit en que li vaig dir que no m’agradava, ara han canviat les coses, ara no m’agrada, m’encanta i a ell, li agraden altres, més grans i més guapes que jo. Seria tan feliç si pogués estar amb ell.

QUÈ EM VA EMPÈNYER A LLEGIR?

De petit, com a tothom, el pare, la mare, els avis, l’oncle, la padrina, algun familiar o algun amic, abans d’anar a dormir, em llegien un conte. Però el primer llibre que vaig agafar va ser a l’escola, el lloc on prèviament vaig aprendre a llegir. A mesura que la meva edat augmentava, també augmentava la quantitat de llibres que llegia. A mi, mai m’ha agradat llegir, potser es perquè a casa meva mai s’havia llegit o potser es perquè encara no he trobat el llibre que m’hagi despertat el plaer per la lectura. Tot i que tots els professors algun dia m’han dit que un llibre és la font del saber.

La meva vida com a lector es limita a l’escola. Fora de l’escola, mai m’ha passat pel cap la idea d’agafar un llibre, només els obligatoris. Abans de iniciar una lectura, prefereixo tocar la guitarra, sortir amb els amics, jugar a futbol o practicar qualsevol esport. No sé si amb el pas de temps, canviaré aquestes aficions i preferiré agafar un llibre en comptes de sortir, idea que ara em sembla totalment impossible. Tot i això, tinc un personatge d’un llibre que m’ha agradat, que m’he sentit identificat, que he somniat en ser ell, que era el meu ídol, que volia ser ell... aquest personatge era Eric Castel, un jugador del Barça de futbol dintre dels llibres. Aquest llibre me’l llegien de petit i sempre l’he tingut present per aquest personatge. El llibre tractava d’un jugador Alemany que fitxava pel Barça i vivia aventures tant dintre del terreny de joc com fora.

CINC SEGONS DE DESASTRE

Era un dia de finals d’aquest estiu, ja havíem començat els entrenaments de futbol feia unes quantes setmanes, i el penúltim dia abans de la tornada a l’institut vam decidir anar-hi en bici, jo i el meu millor amic. L’anada va ser fàcil, encara era clar i es podia veure el camí perfectament. Vam entrenar com sempre, era com si fos un dia com els altres. De tornada ja era molt fosc, ja no es veia res, devien ser cap a dos quarts de deu. Ni jo ni ell haviem pensat en la tornada, en agafar un llum. Per evitar-nos problemes, vam pensar en tornar pel riu i no per la carretera.  Abans d’endinsar-nos al camí del riu, vam fer una parada per descansar i agafar forces. No era un camí llarg, però a les fosques espantava bastant i tampoc era un camí fàcil. De sobte i sense dir res, tots dos, instintivament, vam començar a pedalar. No anàvem gaire ràpids per evitar caure de la bici. Segurament portàvem dos minuts de camí i encara ens en quedàvem deu més. De sobte, es va sentir un soroll molt fort, no sé dir-vos d’on venia, ni què el produïa. Vaig aixecar la vista del camí i es va veure tot com si fos de dia durant cinc segons, vam poder veure una caseta on els pagesos guarden els motors de regar que estava a una certa distància, també vam poder veure l’aigua del riu i després dels cinc segons un altre cop tot fosc. Però ja no era igual que abans, no se sentia el soroll de les llises saltant al riu, ni el cant dels grills, ni tampoc cap soroll dels animals que vivien entre els esbarzers. Ara ja anàvem a tota velocitat pel camí. El vam fer tot en menys de cinc minuts.

Un cop vam entrar al poble pel nostre carrer, ens vam trobar una veïna i ens va explicar que durant cinc segons se li havia caigut una espelma a terra i se li havia encès foc a la casa, però transcorregut aquest temps, era com si res hagués succeït. Un altra veí ens va dir que ell havia vist ploure molt fort i després de cinc segons parar, sortir a fora i no veure res moll. El meu avi va veure com el seu tractor es bolcava sol, sense que ningú estigués al seu costat i que tornava a posar-se bé. Era una història estranya que només va tenir lloc al meu carrer. Cada persona que ho havia vist tenia un punt de vista diferent: per algun era un fet sorprenent, per un altre era divertit, de pel·lícula, però en canvi per nosaltres era un fet paranormal, significatiu de que el món estava canviant i molt.

HI HA AGRESSIVITAT A LES COMPETICIONS ESPORTIVES?

És natural anar a un partit, sigui de futbol o de bàsquet, i trobar els pares dels jugadors insultant l’àrbitre, donant indicacions al seu fill o escridassant-lo. Gairebé a totes les activitats esportives, indiferentment de l’edat dels jugadors, hi ha agressivitat per part del públic.

Cada família paga una quota anual al club perquè aquest sigui capaç de contractar entrenadors qualificats, els quals tenen l’obligació d’ensenyar a tots els nens a competir, a passar-s’ho bé practicant l’esport que més els agrada. També haurien de transmetre alguns valors com el respecte sobre el rival, l’àrbitre i el públic; l’amistat cap als companys; el saber guanyar i saber perdre; el sacrifici, la lluita... Però no només s’ha de transmetre aquests valors als nens, també als pares, que han de tenir paciència; deixar que siguin els entrenadors els qui donin ordres; que no insultin als àrbitres, que són persones i tothom en algun moment o altre es pot equivocar.

Per exemple, l’any passat a la Premier League, li van caure vuit partits de sanció i una multa de 48.000 euros a Luís Suárez, jugador del Liverpool, per insultar a Patrice Evra jugador del Manchester United. La federació anglesa va considerar que Suárez l’insultava de manera racista. 278.000 euros i quatre partits de sanció van ser els que li van caure a John Terry, jugador del Chelsea,  per dir “jodido negro de mierda” a Anton Ferdinand, jugador del QPR. Darrerament,  també  hem vist agressivitat per part del públic. Fa unes setmanes, mentre es celebrava el partit entre el Leeds i el Sheffield, va saltar un aficionat del Leeds i va colpejar amb les dos mans, la cara de Kirkland, el porter del Sheffield. A hores d’ara, encara no s’ha trobat el protagonista d’aquests fets tant lamentables.

En aquests moments, en que tots, grans i petits, podem veure, gràcies als mitjans de comunicació, competicions esportives de tot tipus que es juguen arreu del món. En un moment en que els esportistes d’elit són el mirall dels joves com nosaltres. I, conscients que sempre tenim tendència a imitar el que veiem fer, s’hauria de conscienciar, des de ben petits, que el més important en les competicions esportives és participar, que no importa si es guanya o es perd.